Els antecedents de la Bauhaus
La segona meitat del s.XIX es caracteritza per la vulgaritat en el disseny editorial, amb paper de poca qualitat, tipografia vulgar i ornamentació i dibuix poc originals, tal com explica Enric Satué a “El diseño gráfico. Desde los orígenes hasta nuestros días” (SATUÉ, 2012). És William Morris qui, preocupat per aquesta realitat, donarà un nou impuls al disseny en general i la producció de llibres en particular.
William Morris funda l’empresa Morris, Marshall, Faulkner & Co., per produir mobles, objectes, papers de paret, etc. amb el que va obtenir gran èxit a partir de la Exposició Internacional de 1862 i funda l’Arts & Crafts Exhibition Society el 1888. Morris posa l’atenció al llibre com a objecte i sentencia que el llibres havien de ser un plaer per la vista i per això calia tenir cura d’aspectes com el paper, la forma del tipus, l’espaiat entre lletres i paraules i els marges.
La Arts & Crafts però també la Modern Syle van desencadenar l’estil homogeni a Europa i EUA (1888-1907, amb la línia com a gest expressiu, origen d’un dels recursos estilístics de l’Art Noveau: el “cop de fuet”.
La influència que França té sobre tota Europa fa que l’Art Noveau sigui el moviment que s’imposi arreu. El nou estil es manifesta de forma important en la producció de cartells, de la mà d’autors com Henri de Toulouse-Lautrec. Però també en tots els nivells de la producció gràfica. Tota aquesta demanda impulsa la modernització de la maquinària i a partir d’això s’escampa a les altres disciplines artístiques i constructives: arquitectura, mobiliari, joieria, cartells i urbanisme. La indústria l’adopta com estil global en contraposició als estils del s.XIX i s’expandeix per la resta d’Europa i els Estats Units d’Amèrica, una mostra de l’ideal de penetració de l’art en tots els ordres de la vida, defensat per Ruskin i Morris.
El desenvolupament de l’imperi alemany va anar acompanyat del desenvolupament de la publicitat, pel seu paper estratègic. La revista Jugend (Munich, 1896-1940) hi té un paper important i dona nom al moviment modernista a Alemanya: el Jungendstil. En la dimensió pedagògica, el protagonisme és pel Werkbund Institut, que a partir de 1907 ensenyarà les arts aplicades amb l’objectiu de consolidar el nou estil col·lectiu per respondre a les necessitats de l’imperi, en el mateix moment que s’hi desenvolupava la revolució industrial. Fundada per Hermann Muthesius, coneixedor de William Morris, la va adoptar substituint els seus principis estètics pel racionalisme i la funcionalitat, sintetitzant el trinomi art-indústria-artesania i fent-la la base del seu programa eductiu i la llavor de la futura Bauhaus. Un exemple d’aquesta generació és l’arquitecte, dissenyador industrial i gràfic Peter Behrens, contractat per l’empresa AEG per desenvolupar un concepte nou de direcció artística, arquitectònica, de producte i gràfica.
La Bauhaus
La Bauhaus neix i es pot entendre en el context del període d’entreguerres a Alemanya. Sovint se l’analitza amb els mateixos paràmetres que una empresa, per les seves pròpies intencions pedagògiques (DE FUSCO, 2015). Aquestes tenen l’origen en les Arbeitschule (escola de treball), tal com esmenta Maldonado (MALDONADO, 1978), i en moviments basats en l’aprenentatge en l’acció i no en la lectura. Com l’actual “learning by doing”, propi de la cultura DIY (do it yourself) o cultura maker. Walter Gropius ja va reflexionar el 1921 sobre l’orientació a la producció, al valorar d’acceptar projectes per encàrrec per posar a prova la validesa del que es feia a la Bauhaus i no caure en un aïllacionisme que trenqués tot lligam amb la indústria i la societat. També com a via per obtenir ingressos econòmics addicionals a les minses aportacions de l’estat alemany. I també perquè els projectes tinguessin una sortida útil a través de la producció i venda pel posterior consum. En això es diferencia dels centres dedicats exclusivament a l’ensenyament com la Hochschule für Gestaltung d’Ulm a Alemanya o la Vchutemas a la URSS.
El projecte és la base de la Bauhaus, i va de la mà de la tutela de mestres com Itten, Klee, Kandinsky, etc. i més tard de professors que havien estat alumnes com Marcel Breuer, que aporten el seu bagatge particular a l’activitat projectual i també els estils i moviments que els acompanyen.
Un altre aspecte destacat de la Bauhaus és el salt qualitatiu a causa del trasllat de Weimar a Dessau, on es passa de l’experimentació i producció orientada al treball manual i artesà a una producció orientada a la indústria. Un dels camps que vehiculen aquesta transformació és la gràfica publicitària, de la mà de Moholy-Nagy, i el canvi és evident en el taller de fusteria de la mà de Marcel Breuer amb l’aportació clau de Mies van der Rohe.
En el cas del taller de metalls, el treball amb les làmpades és un dels més carismàtics, on el llenguatge visual geomètric pur i desvinculat de qualsevol tradició anterior posa la base d’un nou cànon estètic.
Precisament Gropius no tenia intenció de crear un “estil Bauhaus”, però tota la producció del centre es pot identificar conceptualment dins d’un mateix univers creatiu, formal i d’ús dels materials. Bàsicament, pel fet de fer rendible l’estructura de costos, les activitats d‘experimentació i el gran volum de maquinaria necessària per abastir tots els camps. I era necessari dissenyar sota els principis de la estandardització, productivitat i racionalització de materials, amb l’objectiu de proporcionar a l’home modern un entorn i tot el necessari per viure (GROPIUS, 1926).
Referències
BAHAUS DESSAU. Das Bauhaus in Dessau [en línia]. [Data de consulta: 11 d’octubre de 2020]. Disponible a: https://www.bauhaus-dessau.de/
BAUHAUS-ARCHIV BERLIN. Bauhaus: A Conceptual Model. Ostfildern: Hatje Cantz Verlag, 2009.
BEHRENS, Peter. 1908. Imatge d’identitat.
DE FUSCO, Renato. Historia del Diseño. Barcelona: Santa & Cole, 2015.
GROPIUS, Walter. Bauhaus Dessau. Principios de la producción de la Bauhaus. 1926.
GROPIUS, Walter. 1922. Diagrama de l’estructura de l’ensenyament a la Bauhaus.
MALDONADO, Tomás. Arte, educazione, scienza – verso una nuova creativitat progettuale. A: Casabella. 1978.
MORRIS, William. 1891. Marca d’impressor.
MUCHA, Alphons Maria. 1899. Cartell publicitari.
SATUÉ, Enric. El diseño gráfico. Desde los orígenes hasta nuestros días. 2012.
Comentaris recents